L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) es va crear el 4 d'abril de 1949, reunint en el seu si a dotze països de l’"Atlàntic Nord". El seu significat més immediat va ser una resposta al bloqueig de Berlín decretat per l’URSS el 24 de juny de 1948, però en un sentit més ampli va ser l'estructura militar central d'Occident durant la Guerra Freda, pel que calia pensar que al concloure aquesta l’OTAN es dissolgués; lluny d'això, l’OTAN no només va seguir existint, sinó que ha inclòs a nous membres, països que abans formaven part del Pacte de Varsòvia, el principal antagonista de l’OTAN durant la Guerra Freda.

Així que hem de preguntar-nos: Per què? A quins propòsits serveix l’OTAN? Quina se suposa que és la seva funció? La resposta depèn de a qui se li faci la pregunta; en el manteniment de l’OTAN, com estructura, hi ha quatre agents principals: Estats Units, els altres Estats que van ser membres d'ella durant la Guerra Freda (15 des de 1952), els nous membres i els quals passaran a ser-ho a l'Est i Centre d'Europa, i Rússia; cadascun dels quatre té una perspectiva diferent i un conjunt diferent de motivacions.

Comencem pels Estats de l'Occident europeu. Quan es va fundar l’OTAN, la consideraven una protecció militar enfront del que jutjaven com una amenaça militar en potència per part de la Unió Soviètica. La veien com una forma d'assegurar que les tropes dels Estats Units es mantindrien a Europa i que aquests quedaven compromesos a unir-se'ls immediatament en cas d'un atac, o fins i tot d'una mesura militar com el bloqueig de Berlín. Evidentment, en tots aquests països van haver-hi persones i moviments oposats a l’OTAN, o almenys poc entusiasmats amb ella: partits comunistes, moviments pacifistes i alguns més. Però es pot dir que la gran majoria de la població d'aquests països donava suport a la seva existència.

També van haver-hi, com no podia ser d'una altra manera, algunes queixes: els governs dels països que posseïen colònies pensaven que l’OTAN havia d’estendre's a la protecció dels seus territoris colonials, però els Estats Units van rebutjar categòricament aquesta pretensió, evitant comprometre la seva força militar o fins i tot el seu suport polític en la lluita dels Estats europeus contra els moviments d'alliberament nacional. L’OTAN va quedar definida com una aliança estrictament limitada als conflictes en l'àrea europea nord-atlàntica. Durant tot aquest temps, els Estats Units van insistir que el comandant en cap de les forces de l’OTAN fora un general nord-americà, i això els va semblar acceptable als europeus occidentals com a garantia que els Estats Units seguirien compromesos en el Tractat.

Quan l’Europa occidental es va fer més forta econòmica i políticament, i va començar a construir la Unió Europea, també es va començar a discutir seriosament la idea d'un exèrcit europeu. França i Alemanya es van comprometre el 1987 a impulsar aquest objectiu. Els Estats Units es van mostrar notablement freds pel que fa a això; encara que no van proclamar públicament la seva oposició, van fer el que van poder per frenar i/o sabotejar la idea, i van insistir que qualsevol força eurooccidental havia d’estar "integrada" d'alguna manera a l’OTAN. No obstant això, amb la dissolució del Pacte de Varsòvia i després de la pròpia Unió Soviètica el 1991, els esforços per construir un exèrcit europeu van començar a prendre forma.

Els Estats Units van prendre dues mesures destinades prioritàriament a assegurar-se que no entrés en funcionament un exèrcit europeu independent. Una va ser la invenció d'un paper per a les forces europees dins l’OTAN: el "manteniment de la pau" una vegada que s'hagués guanyat la corresponent guerra (pels Estats Units, principalment); aquesta idea es va posar en pràctica a Bòsnia, a Kosovo, i en certa mesura ara a l’Afganistan. Als europeus els tocava doncs la tasca, bruta i poc agradable, però a llarg termini no tan important, de "netejar" el que l'opinió pública nord-americana considerés políticament inacceptable.

I s'anava a "expandir" l’OTAN. Per què era tan important això? Contra qui es dirigia l'Aliança ara? La inclusió dels Estats d'Europa central i oriental (ja decidida en el cas de tres d'ells i en curs per a altres varis) apuntava a dues finalitats: Fer més difícil, si no impossible, qualsevol alineament polític/militar dels europeus occidentals amb Rússia, el que constitueix el principal malson geopolític dels Estats Units, més immediat que l'altre, el creixent poder militar xinès. En segon lloc, fer més difícil la unitat político-cultural eurooccidental, introduint elements fiablement proamericans d'Europa central i oriental en les estructures de presa de decisions de la Unió Europea. Una vegada expandida l’OTAN, es va pressionar a la Unió Europea perquè s’"expandís" també immediatament, més o menys de la mateixa forma. Aquesta expansió no només complicarà extraordinàriament la capacitat d'Europa per construir un centre polític fort, sinó que també l'afebleix econòmicament, obligant a destinar recursos econòmics eurooccidentals (no nord-americans) a la millora de la situació econòmica a l’Europa central i oriental.

Els europeus centrals i orientals estan sens dubte molt complaguts del paper que se'ls ha assignat. Volen formar part d’"Europa" i ser acceptats com iguals culturalment als occidentals, però és major encara el seu desig de formar part del món nord-americà, i de romandre lligats de la manera que sigui als Estats Units, que es veu des d'allà com el paradís a la terra i la anti-Rússia. L'últim que desitgen és la inclusió de Rússia en qualsevol estructura europea.

Els russos, evidentment, no són cecs a aquestes maniobres. Primer van tractar d'impedir mitjançant amenaces l'expansió de l’OTAN; però aquestes amenaces eren pures fanfarronades i no van impressionar a ningú, i menys que a ningú als Estats Units. Així que ara han decidit colar-se per la porta del darrere, estimant que podran controlar millor la situació de l’OTAN des de dintre. Està a punt de ser ratificat un nou acord especial (conegut col·loquialment com 19 + 1), que converteix Rússia en un semi-membre de l’OTAN.

Hi ha dues preguntes que fer-se sobre el que ha vingut succeint: Per què han permès els europeus occidentals que les coses es desenvolupessin així? I què volen realment els Estats Units? La primera d'aquestes preguntes és més difícil de contestar que la segona. Hi ha diversos elements a respondre sobre els europeus occidentals. Encara hi ha una gran quantitat de gent gran (que per descomptat està molt bé representada en els consells polítics més elevats) que segueixen estant "agraïts" als Estats Units i pensen que han de pagar el preu d'aquesta gratitud. I hi ha alguns que estan d'acord que Europa occidental ha de mantenir-se políticament al costat dels Estats Units enfront de les demandes dels pobles incivilitzats.

Però potser és més important encara el fet que els europeus, a part d'aquestes consideracions geopolítiques immediates, no estan molt segurs de la velocitat amb la qual volen procedir a la seva unificació política. I per tant tampoc estan molt segurs de fins on i amb quina velocitat volen admetre a Rússia en la seva llar comuna. Si Europa desitgés presentar-se a si mateixa com una força política i econòmica relativament unificada, per descomptat necessitaria a Rússia, per la seva potencial incorporació per força militar europea i com element clau del mercat intern europeu.

Pel que fa als Estats Units, el curiós, després de tot això, és que necessiten i desitgen l’OTAN cada vegada menys. Volen que es mantingui, sobretot per evitar que Europa occidental s'allunyi de la seva influència/control, però no l'aprecien militarment. La reacció nord-americana després de l’11 de setembre va deixar això totalment clar. El 13 de setembre Lord Robertson, en nom de l’OTAN, va oferir tota l'ajuda militar que es requerís invocant l'article 5 de l'Aliança, cosa que mai s'havia fet fins ara. Aquesta oferta va ser silenciosament declinada. Els Estats Units veuen l’OTAN com un llast militar. A Kosovo, on la batalla es va donar sota la bandera de l’OTAN, els militars nord-americans van haver de compartir les decisions amb uns altres dels seus membres, i no estan disposats a admetre que aquesta restricció, que no els va agradar gens ni mica, torni a repetir-se. Els Estats Units estan molt segurs que no necessiten l’OTAN i que poden conduir la situació militar mundial pel seu compte. Els europeus haurien de limitar-se al suport logístic i a les tasques de manteniment de la pau com els han requerit els Estats Units.

El més curiós aquests dies és que els Estats Units estan fent els que poden per soscavar la solidesa, i potser la pròpia existència, de l’OTAN.

Immanuel Wallerstein (1 de març de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).